Dignitat exprés

No hi ha cap mena de dubte que l’editorial dels dotze diaris catalans titulat La dignitat de Catalunya ha estat un encert majúscul i un fet sense precedents. I ho és per diverses raons que miraré d’explicar tot seguit.
El primer que convé assenyalar és que aquesta és una iniciativa de la societat civil catalana que, preocupada per la situació política que es viu des de fa gairebé tres anys, posa negre sobre blanc la reivindicació d'unitat al voltant de la idea de la dignitat com a país. El que també indica aquesta iniciativa és que les dificultats per arribar al consens que tenen els polítics, poden ser superades pels espais plurals i amplis de la societat civil. I la millor prova que això és així és que en només vint-i-quatre hores la crida dels rotatius catalans ha rebut una allau d’adhesions d’altres entitats i de persones individuals. Només calia veure les portades d’avui dels diaris o els comentaris que circulen per la xarxa per constatar-ho. La reinvidicació de la dignitat del país ha aplegat persones i entitats que difícilment es trobarien per defensar altres causes, les quals, a més, és probable que no hagin participat mai en les mobilitzacions que hi ha hagut per reclamar el dret a decidir. Benvingut sigui tothom, tanmateix! El nombre d'adhesions a l'editorial fa bona la dita de que quants més serem, més riurem.
Un cop més, Catalunya ha sabut demostrar que amb les coses serioses no s’hi juga. Després de tres anys d’esperar tranquil·lament i silenciosament la sentència del Tribunal Constitucional, s’ha sabut dir prou. Potser una mica tard, perquè hauria estat bé no esperar a reaccionar al darrer minut, però és veritat que, en definitiva, amb aquest editorial conjunt s'ha transmès un avís important i s’han posat unes bones bases davant de la futura sentència. Potser és per això que la reacció de la premsa i els governants espanyols ha estat furibunda.
I això no obstant, les paraules són paraules i ara cal concretar-les en fets. Està molt bé escriure un editorial i veure quins són els seus efectes durant uns dies, però convé que aquesta unitat no es desfaci com un terròs de sucre. Cal idear alguna mena d’acció concreta que continuï l'esperit unitari dels mitjans per exercir pressió sobre el TC i que alhora faci sentir ben alta la veu del poble de Catalunya.

Montilla: entre el pla B i el pla ZP

D’ençà que diumenge passat un diari espanyol va filtrar algunes de les suposades ribotades que el Tribunal Constitucional passarà per damunt de l’Estatut de Catalunya, el cas Pretòria i el cas Millet han perdut pistonada en l’escena mediàtica. En canvi, els potencials plans de resposta a la futura sentència hi recuperen importància. Un cop més —per bé que després de tres anys d’espera ja comencem a conèixer com són aquestes urgències—, sembla que la instrucció dels dotze jutges arriba al final i que, en conseqüència, és més necessari que mai decidir quina serà la resposta catalana a la segura retallada estatutària.

La resposta, aquesta és la qüestió. Mentre que és evident que l’editorial dels dotze diaris catalans marca el camí a seguir, en correspondència amb el que ja havien reclamat algunes entitats del país, i també CiU i ERC, des de fa mesos, el president de la Generalitat, el M. Hble. Sr. José Montilla, sembla que no té cap pla en concret i per això les incògnites comencen a ser preocupants. Així doncs, mentre que Artur Mas demana un pla B que han d’elaborar conjuntament les diverses forces polítiques catalanes (encara que no es faci públic fins que es dicti sentència), Rodríguez Zapatero demana calma i confiança en el bon criteri del Tribunal Constitucional. Ens invita, per tant, a evitar la mala maror mentre no passi res. Aquest és el pla ZP: el no pla. Però precisament el cap de setmana passat, durant l’homenatge anual a Ernest Lluch, que va coincidir amb el xou organitzat pel PSOE a Madrid, el president Montilla va advertir de la gravetat que podia suposar la retallada anunciada. Podria semblar, doncs, que el president donava dobles carbasses als seus companys: perquè no va assistir a l’espectacle socialista madrileny i perquè des de Catalunya els va dir que no s’estaria aturat si el TC anava massa enllà.

Però la qüestió fonamental és saber si aquests advertiments tenyits de gravetat del president Montilla —que d’altra banda són molt semblants als que ja va fer a finals de l’any passat amb motiu de la celebració de la constitució del segon tripartit— es convertiran en un pla concret de resposta política a l’alteració de la voluntat popular. La trajectòria política del president Montilla demostra que sempre té el cor partit entre Catalunya i Espanya. És a dir, que en aquest cas concret navega entre un possible pla B que respecti la voluntat popular catalana i la decisió presa en referèndum, i l’immobilista pla ZP, el qual, en definitiva, respon als interessos espanyols en la qüestió del respecte a l’autogovern. Al final què farà el president? El pla B o el pla ZP? I encara més, com respondran conjuntament els partits del govern que ell presideix, perquè això seria el més lògic, si en el referèndum que va aprovar l’Estatut ja van votar dividits?

El temps ens permetrà desvelar aquest interrogants. I ja hi haurà temps per comentar-ho. Ara bé, com vostès es poden imaginar, servidora aposta clarament per tirar endavant un pla B, pactat a Catalunya entre els partits i la societat civil, perquè la sentència no ens agafi amb els pixats al ventre. A més, la Z i la P són molt avall de l’abecedari i vénen de massa lluny.

Contra la corrupció, regeneració

Fa setmanes que la política catalana viu sota l’impacte d’un munt d’informacions, declaracions, contradeclaracions, acusacions i sospites. En fi, fruit del daltabaix provocat pels casos Millet i Pretòria, que han sembrat recels a tort i a dret, hi ha hagut qui ha tingut la temptació (concretament, alguns mitjans de comunicació) de dir que la corrupció és generalitzada, que no hi ha cap polític que se salvi de la crema i que reclamar una política de “mans netes” és un simple eslògan electoral. I així és com una part de la ciutadania s’ha decantat per una visió pessimista de la política. Sóc del parer que, si ens instal·lem en la visió profètica que tot i tothom és sospitós per una absurda generalització de casos aïllats, ens equivocarem de mig a mig i portarem el país cap a una gran crisi política, que s’afegirà a l’econòmica, que ja és prou preocupant.

Davant d’aquestes aigües remogudes tots els partits polítics s’han afanyat a dissenyar els seus bots salvavides: codis deontològics, contractes de transparència, més legislació ad hoc i més celeritat a aplicar-la. Almenys aquestes són algunes de les fórmules que s’han ofert per aconseguir, com va dir la consellera Tura en una entrevista, que les butxaques dels polítics siguin de veritat de vidre transparent. En canvi, hi ha hagut altra gent que ha insinuat que aquesta no és tan sols una crisi esporàdica, sinó que està relacionada directament amb una crisi de valors, amb la falta de lideratges i amb l’envelliment i perversió de les maneres de fer política. De la política amb majúscules.

La meva opinió és que la política catalana és davant d’una gran oportunitat, perquè els partits polítics i les institucions catalans tenen l’ocasió de fer una reforma a fons i sincera del sistema si es deixen de banda les fórmules d’urgència, les inútils sortides endavant i les bones paraules per quedar bé amb la parròquia. Es tracta de fer, negociar i aprovar una Llei Electoral que contribueixi a la creació de mecanismes que acostin la política a la ciutadania i que alhora fomentin la participació i la transparència en la gestió política. Es tracta de combatre la llunyania i la crítica continuada que es fa a la política per la via d’aproximar-la a la gent amb uns mecanismes d’elecció que permetin als ciutadans demanar explicacions quan calgui i a qui calgui. El que vull dir és que, quan bufen vents de desafecció, amb ràfegues més fortes que les que han generat els casos de corrupció ara coneguts, és més útil construir un transatlàntic que no pas un bot salvavides.

Pacte nacional per una nova llei electoral

La desafecció, els recents casos de corrupció i la visió crítica i pessimista que la ciutadania té del sistema de partits polítics s’ha convertit en una mena de triangle de les Bermudes que amenaça amb una gran abstenció la propera convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. El President Montilla, fent gala d’un contorsionisme una mica oportunista, ha fet un moviment sobtat i ha posat sobre la taula la necessitat d’una llei electoral pròpia. Per això, ha reunit tots els seus diputats i els ha demanat un esforç per trobar una entesa que faci possible l’elaboració i l’aplicació d’aquesta llei per a les eleccions de l’any vinent. Oh misteri! Malgrat que feia mesos que el PSC bloquejava la tramitació d’aquesta llei i que fins i tot es feia l’orni davant les demandes dels seus socis de coalició, Ciutadans pel Canvi, els altres partits de la cambra catalana i la petició en aquest mateix sentit del mateix President Benach, el president Montilla ara vol presentar-se com el màxim avalador de l’elaboració d’una llei que, suposadament, resoldrà tots els problemes que té plantejats la política catalana. Tanmateix, el President Montilla és conscient que per tirant endavant l’aprovació d’una nova llei electoral no en té prou amb els vots dels partits que integren el segon govern tripartit. L’aprovació de la nova legislació requereix el suport de dos terços dels diputats de la cambra i, per tant, si es vol aprovar haurà de comptar amb el vots de l’actual l’oposició. És per això que serà necessari un gran pacte nacional (tal vegada a l’estil del 30 de setembre del 2005 amb l’Estatut?) que fixi les bases per un nou sistema electoral reformat a fons i de manera sincera. La llei electoral haurà de contribuir a acostar la política a la ciutadania perquè només així s’aconseguirà una major participació i una més gran transparència. Aquesta llei ha de ser un senyal clar per fer possible que la gestió de la política del dia a dia no continuï tancada dins del Parlament. Al contrari, per acostar-la als electors fent que aquests puguin participar més directament de la tria dels seus representants, als quals després hauran de poder demanar explicacions sempre que calgui. Intueixo que el pacte no serà senzill. Es triï el model que es triï, els partits faran els seus càlculs i avaluaran si els és favorable o no. Vés a saber si algun secretari general de partit ja ho ha fet! Però també penso que no s’hi val a badar. El sistema polític actual està molt qüestionat i amb aquesta llei ens hi juguem el futur. En conseqüència, ja no és possible jugar perquè potser aquesta llei no ho resoldrà tot, però almenys serà un senyal que hi ha voluntat de canvi. Faríem un mal negoci si ara engeguem la maquinària per elaborar aquesta llei i que al final de la legislatura no hi hagués acord. I també faríem un flac favor a la democràcia participativa si es caigués en la temptació d’elaborar-la i acordar-la però sense que entri en vigor per a les properes eleccions.La política catalana està en crisi. I davant de les crisis convé crear eines que donin confiança i que afavoreixin una regeneració. Una nova llei electoral pot ser aquest antídot. Tant de bo, doncs, que aquesta llei ens hi ajudi. El que cal esperar, però, és que tingui un millor final que l’Estatut, que encara penja del fil del Tribunal Constitucional.

Com més drama, més "frikis"

Durant els darrers dies, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha tornat a fer una de les seves actuacions espectaculars i estel•lars a Catalunya. La investigació que ara instrueix, anomenada Pretòria, examina una presumpta trama de corrupció urbanística que implica diversos ajuntaments (l’epicentre dels quals és Santa Coloma de Gramenet). D’aquestes corrupteles s’acusa a nou presumptes implicats, entre els quals hi ha l’alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz; l'exdiputat del Parlament i exmilitant del PSC, Luis García; i alguns empresaris com Josep Singla, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, els dos darrers desvinculats dels òrgans directius de CiU des de fa dues dècades. A tots ells se’ls acusa de tractes de favor a empreses, tràfic d’influències, falsedat documental i blanqueig de diners. Tanmateix, la recerca de proves per part del jutge Garzón no pretén qüestionar el sistema al complet, i per tant no busca fer trontollar els fonaments de la democràcia. De la mateixa manera que no es pot confondre la part amb el tot, hem d’estar convençuts que el drama Millet i el drama Pretòria (si es confirma) només són una excepció. A hores d’ara, és absolutament inacceptable que s’intenti deslegitimar tot, i que s’engreixi la perversitat més gran que acompanya a la corrupció: la capacitat d’endur-se pel davant tota la feina ben feta de les persones nobles. Al contrari, davant la crisi convenen lideratges forts i sòlids, regeneració i confiança. Potser sí que hem deixat una mica enrera el mite de l’oasi català, però això no significa que visquem en un desert! L’efecte gairebé maquiavèl•lic d’aquests tipus de crisis és que sempre pot sorgir algun il•luminat que tingui la temptació de treure el caparró i deixar la seva cagaradeta per desprestigiar a tot el país. A vegades els considerem “frikis”. Dilluns passat, l’amic Marçal Sintes escrivia en aquest mateix diari electrònic precisament sobre el “frikisme” i deia que aquest és inevitable. No hi podria estar més d’acord, per bé que convé afirmar que massa sovint els “frikis” sorgeixen dels mateixos partits polítics o bé els esperonen. Quan deixen de ser-los útils i es descontrolen, aleshores els “frikis” poden tenir la temptació de crear noves plataformes i posar-hi falsos líders populistes al capdavant per engegar aventures que només són fruit del descrèdit de la política que ells mateixos han promogut. Aprofitar el drama Millet o el drama Pretòria per aquest propòsit seria un error, perquè la corrupció és execrable però dur el país pel camí del pedregar tampoc és la solució.